Aquest dispositiu, creat per Melissa LeBlanc-Williams, permet moure la llum d’un punter làser emprant un comandament a distància.
Fa servir un comandament Nunchuck per controlar els moviments d’uns servomotors que canvien l’orientació del punter provocant un punt de llum mòbil que fa venir ganes de seguir-lo (especialment si ets un gat).
Podeu trobar les instruccions completes i el programa al web d’Adafruit.
La idea d’extreure aigua de l’aire no és nova; de fet, ja en vam parlar fa quinze anys. Però els mètodes que se solen fer servir estan basats en la condensació, de manera que són cars i poc eficients. Avui reprenem aquest tema perquè una empresa de l’Índia ha desenvolupat un altre mètode basat en la dessecació.
El sistema es basa en dues unitats. A la unitat d’absorció, l’aire, impulsat per un ventilador, passa per una malla en la qual hi ha un dessecant líquid que n’absorbeix bona part de la humitat. Aquest dessecant es bombeja fins a una segona unitat en la qual és escalfat, de manera que desprèn un aire molt humit, quasi vapor d’aigua. Finalment, aquest aire molt humit es passa a un condensador refredat per aire que s’encarrega d’extreure’n l’aigua líquida. Si els diferents elements fan servir energies renovables, el sistema és molt eficient.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
Aquest rellotge, dissenyat per akashv44, indica la temperatura i, a més de mostrar l’hora, pot controlar remotament alguns aparells.
Com podem veure i modificar el programa, és possible afegir o modificar les funcions del dispositiu segons les nostres necessitats.
En aquesta pàgina d’Instructables podeu trobar els fitxers per encarregar la placa de circuit imprès, els components necessaris, les instruccions per muntar-ho i els programes per a una versió funcional.
Aquest teclat, creat per Murasaki, és flexible i se li pot donar la forma més adequada a la mà de la persona usuària.
En aquest cas el disseny s’ha basat en un circuit imprès flexible i un suport imprès en 3D.
Podeu trobar-ne l’explicació al web de Fabcross.
En les properes dues dècades està previst el retorn dels humans a la Luna i la instal·lació d’alguna base de recerca. Per poder tenir humans a la Lluna fa falta energia i aigua; elements que, a part de ser necessaris per si mateixos, són indispensables per produir oxigen.
A més, caldrà algun sistema de transport de l’electricitat des del pol sud, on és més fàcil generar-la amb plaques solars fins als llocs on es necessiti, ja sigui perquè és on hi ha les bases o bé perquè és on hi ha l’aigua. Així, doncs, s’està treballant en el disseny d’aquesta xarxa de transport d’electricitat i en els detalls del seu desplegament.
Però el repte és molt gran, ja que les condicions del terreny i les variacions de temperatura a la superfície lunar ho compliquen. Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
La primera màquina de jugar a escacs era un giny electromecànic dissenyat pel càntabre Leonardo Torres Quevedo; nom que, si no us sona, us hauria de sonar. A part de les seves destacades contribucions com a enginyer, Torres Quevedo va donar un important impuls a una informàtica primerenca amb la seva màquina “el ajedrecista”.
Charles Babbage fou el pioner de la computació mecànica, amb la fonamental col·laboració d’Ada Byron, comtessa de Lovelace. En aquest cas, ell va aprofundir en el disseny de la màquina (maquinari) i ella en el dels programes (programari). En el cas de Torres Quevedo, la màquina era electromecànica i tenia un únic programa codificat en el seu esquema de relés i, per tant, no estava previst que en pogués executar cap altre.
Torres Quevedo va construir dues versions de la màquina de jugar a escacs que es poden veure al Museo Torres Quevedo de la Universidad Politécnica de Madrid.
El títol d’aquesta entrada correspon al nom d’un dispositiu de la segona meitat del segle XVIII. Està clar que el nom crida l’atenció; però, què era?
Pels volts de 1750, Benjamin Franklin havia suggerit que el llamp era un fenomen elèctric (no màgic o diví, com es pensava a l’època) i va suggerir algun experiment per demostrar-ho. També va proposar com havia de ser un parallamps, que protegís els bens contra els efectes de les descàrregues atmosfèriques. Però, com sovint passa, l’adopció del parallamps no va ser ràpida. La casa del tro era un experiment de laboratori que permetia demostrar la protecció proporcionada pel parallamps.
En el vídeo podeu veure una reproducció més moderna de l’experiment. La casa de fusta té un petard a l’interior i un parallamps. En el primer experiment el parallamps està connectat a terra i protegeix la casa. En la segona demostració el parallamps queda desconnectat de terra i el petard esclata, destruint la casa.
Podeu llegir més informació a la revista IEEE Spectrum.
